«La mirada acostumada és com un animal salvatge amansit», observa Carles Morell en aquestes págines capricioses i vagarívoles, sempre brillants, en què simposa una veu que malda per desacostumarse del mòn a la vegada que es lliura a lescriptura com a acte vital. Una veu amb una forta voluntat de paraula i destil, controlada i incontrolable, estètica i desbordant, afectuosa i destructora, treballada i primèria, que estableix un diàleg horitzontal amb els «pares» literarisPla i Montaigne, Foix i Vinyoli, Flaubert i Mann, Yeats i Eliot, amb els quals es relaciona de manera vivencial i crítica com a escriptor a qui «el pas a la ploma el va agafar bo i llegint». El pols que cal sentir, ens recorda, no és cap altre que el «batec de les paraules», al capdavall lúnic compàs del poeta en letern vaivè entre tradició i novetat, teoria i instint, forma i fons, escriptura i vida.
