Amb lucidesa, però també amb ironia, tendresa i elegància, Natza Farré dissecciona les seves vivències com a germana petita d'un drogo¡addicte. Ho fa en primera persona, en un relat honest i valent que no esquiva ni ensucra la in¡comoditat. Com tantes altres famílies que ho van patir, la seva era una família de classe mit¡jana als vuitanta que es va trobar per primera vegada amb l'heroïna i totes les seves conseqüències. A partir dels records i de la correspon¡dència familiar dibuixa una època i fa, alhora, un retrat molt personal d'una vida plena d'espe¡rances petites, victòries efímeres i recaigudes. Amb una precisió brutal narra el silenci com a pacte col·lectiu i el pes de la culpa com a presó emocional. «Quan he tornat a posar els dits al piano de casa els pares, hi he vist els seus dits pas¡sejant¡-s'hi. Crec que quan més l'estimava era quan tocàvem junts.» «Han hagut de passar molts anys fins que he sigut capaç d'escriure aquest llibre. Tenir un germà enganxat a l'heroïna m'ha marcat tota la vida. Fins i tot molt temps després de la seva mort. Per això aquest llibre parla de mi. Al mateix temps, és el
