Les oques passen que no
ho saben però
dibuixen al cel una fletxa un som-
riure una ca-
sa. Volen i mentre
volen grallen
coses que només elles entre elles entenen.
Xerrotegem nosaltres com elles, volem
un cel desnuvolat, seguim
camins apresos de vés
a saber quina
memòria. Això
que ningú no ens ha ensenyat ho
sabem més bé
que res. Sí,
xerrotegem, i la llengua crida llengua,
però com les oques el dibuix
ni veure?l no sabem.
