Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. [...] Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s'estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molta roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: els moros', els negres', els xinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present.
