El cooperativisme ha estat històricament una de les expressions més rellevants de l?associacionisme popular a Catalunya. Entre el darrer terç del segle XIX i el primer del segle XX, mentre sindicats i cooperatives agrícoles articulaven la petita i mitjana pagesia propietària, les cooperatives obreres de consum i de producció esdevenien espais de sociabilitat, d?autoorganització econòmica i d?autoemancipació popular protagonitzats per àmplies capes de la classe treballadora catalana. Tanmateix, el triomf franquista en la Guerra Civil i la instauració de la dictadura van interrompre brutalment aquella trajectòria. I el nou règim, erigit per fer tabula rasa de tota expressió democràtica, no només es va dedicar a destruir les bases materials de l?alternativa cooperativista, sinó que al llarg de quatre dècades va exercir una profunda tasca de reestructuració ideològica de la societat que va erradicar la memòria cooperativa anterior. En aquest context, el treball de Jordi Estivill sobre el cooperativisme català sota el franquisme és especialment important, perquè contribueix a omplir un buit historiogràfic sobre un període extremament advers per al moviment cooperatiu català i forja una nova baula en la construcció de la història general del cooperativisme del nostre país.
